Torno a escriure al bloc després de mesos sense fer-ho per poder explicar algunes de les coses que fan que el món i la societat sigui cada dia un lloc pitjor, coses que farien posar dels nervis a una marmota.

En primer lloc, fa uns dies va sortir la notícia del que el Consell Escolar de Catalunya, un dels milers d’òrgans que deuen servir per quasi res, va proposar allò de canviar el nom de les vacances escolars de Nadal per “vacances d’hivern” i les de Setmana Santa per “vacances de primavera”. Una possible resposta davant tal collonada seria ni mencionar el tema. L’altra és recordar a tots aquells qui hagin votat a favor d’això que estem en un lloc del món on hi ha una cosa que es diu Nadal, que és una festa per uns sociocultural, per altres religiosa i per altres només una excusa per comprar regals. En fi, que tenim unes arrels cristianes que fan que avui se celebri el Nadal. I tothom el celebra, anant o no a la missa del gall, menjant o no escudella i fent més o menys regals. No sé quin mal hi pot haver en celebrar que fa una mica més de 2.000 anys va néixer un tal Jesús o celebrar que hi va haver 3 reis (i això que soc republicà) que van decidir creuar el desert per portar-li tres regalets. A més, a tots aquests que els ofèn tan que es digui Nadal al Nadal, que pensin que un dels tres reis era negre, és el súmmum de la multiculturalitat!

No crec que hi hagi cap musulmà, budista, jueu, …. que s’ofengui perquè les vacances escolars es diuen de Nadal i de Setmana Santa. I en cas que n’hi hagués algun que s’ofengués és tan fàcil com aguantar-se i fotre’s una miqueta. És a dir, que em seria ben bé igual.

Setmanes després de l’última actualització torno a escriure per explicar una experiència viscuda avui. Com a becari d’estiu del departament de comunicació del Barça he assistit a peu de gespa a la presentació del nou fitxatge Zlatan Ibrahimovic. He pogut viure la bogeria del públic per rebre al jugador suec i he presenciat al final la massiva invasió de camp que s’ha produit. Ha estat senzillament lamentable. Molts periodistes han hagut d’esquivar a la gentussa i fins i tot hi he pogut veure com algun agent de seguretat acabava ferit per l’acció de la massa descontrolada.

Davant d’un fet com aquest el club hauria de reaccionar per condemnar aquesta invasió. Per dir que els que han saltat a la gespa no representen l’afició, ni el club, ni la ciutat, ni el país. Perquè em pregunto què deuen pensar quan des de l’estranger veuen que Ibrahimovic pràcticament no podia enfilar el túnel de vestidors degut a la munió d’energúmens que ho impedien. Val a dir que tots aquests impresentables han contribuit també, amb els seus minuts de glòria ridícula i estúpida, a fer malbé la gespa de l’estadi, acabada de plantar. Em pregunto a quina mena de barcelonista li agrada destrossar la gespa del camp i fins i tot arrencar-la, com ha succeit en alguns casos. Només dir que aquesta gent mereix el més absolut dels menyspreus.

Per culpa de gent com aquests energúmens, i utilitzo una paraula quasi amable, aquest país no aconsegueix arribar a uns nivells de civilització suportables. Més o menys és el mateix saltar d’aquesta manera que, per exemple, robar i anar per la ciutat amb una bicicleta del Bicing, un fet també absolutament insultant i menyspreable.

Per últim, dir que tot això no hauria passat si hi hagués hagut un dispositiu de seguretat adequat. Si els Mossos tenen ganes de repartir llenya avui era el dia per fer-ho sense complexos ni miraments.

Després de setmanes sense fer cap nova entrada torno a escriure per parlar d’un personatge que no fa bé la seva feina. Es tracta de Joaquim Ibarz, corresponsal a Amèrica Llatina pel diari La Vanguardia.

La trajectòria d’aquest personatge durant els últims anys no té desperdici. En un continent en plena ebullició pel que fa als moviments polítics d’esquerres populistes Joaquim Ibarz ja va decidir fa temps que ell prendria partit per l’altre bàndol, per les oligarquies que tradicionalment han dominat els països de la zona. I així, article rera article, Ibarz es dedica a tirar merda sobre Hugo Chávez, Evo Morales, Rafael Correa i companyia sense tenir en compte que tots ells són líders elegits democràticament a cadascun dels seus països. I ho fa sistemàticament i sense miraments, convertint-se així en un corresponsal clarament tendenciós i en un periodista de molt baix nivell.

Ibarz deu encara estar celebrant el cop d’Estat que hi ha hagut recentment a Honduras. Com a mínim això és el que es desprèn de les seves cròniques, que són una autèntica apologia a la legitimació de prendre el poder per les armes quan la democràcia no va per on li convé a la oligarquia de torn.

El president derrocat Manuel Zelaya

En l’edició del dimarts 30 de juny Ibarz afirmava sobre la suposada poca oposició al règim colpista: “Las calles vacías de Tegucigalpa nos recordaban a las avenidas de la capital mexicana en plena epidemia de la gripe A. Al igual que en el DF, los vecinos se quedaron en casa”. Sí home sí! Visca la demagògia! El senyor Ibarz es va oblidar de dir que el nou president colpista havia decretat un toc de queda al país. Potser és per això que la gent no sortia de casa! Potser és que la gent té por de sortir als carrers d’un país on l’exèrcit destitueix els presidents.

En la mateixa crònica hi havia una altra perla, la que deia que, davant l’allau de condemnes internacionals al cop d’Estat, “los partidos hondureños (a excepción del PUD), las Fuerzas Armadas, las organizaciones empresariales y la mayoría de los medios informativos han cerrado filas para sostener a un gobierno que está totalmente aislado del exterior”. Doncs bé, com a suposat expert en Centreamèrica el senyor Ibarz deu saber que, des de la descolonització els països de la zona han estat quasi sempre control·lats per unes oligarquies concentrades en unes poques famílies a cada país. Famílies que tenen el poder de les principals institucions del país. Això vol dir que els partits polítics, l’exèrcit, les organitzacions empresarials i els mitjans solen estar en les mateixes mans. Si tots acaben sent els mateixos és evident que recolzaran el cop d’Estat!

Un diari com La Vanguardia, que es distingeix per tenir una secció internacional força àmplia i, generalment, de qualitat no hauria de tenir un corresponsal d’aquest tipus.

Ahir escoltava al programa de ràdio Versió Rac1 la notícia de que la Societat General d’Autors (SGAE) s’ha adreçat els darrers dies a alguns comerciants de Platja d’Aro exigint el pagament d’una quota mensual de 6 euros a canvi de poder seguir escoltant música a través de la ràdio en els seus comerços. La SGAE argumenta que els comerciants s’aprofiten de la música per crear un clima atractiu pels clients i que això s’ha de pagar.

No entraré en el tema tan debatut dels drets d’autor, quins límits hi ha d’haver, etc. Simplement, està clar que voler cobrar la música que s’escolta per la ràdio és d’allò més absurd i estúpid. La SGAE s’està creant, merescudament, una pèssima imatge durant els últims temps. Potser haurien de pensar aquests senyors que ser tan paranoic pot acabar resultant contraproduent pels seus interessos, ja que crec que fets com aquests el que fan és incitar a la gent a augmentar els nivells de descàrregues il·legals a través d’Internet.

Com deia l’Empar Moliner en un article recent al diari Avui al final haurem de pagar a la SGAE per qualsevol cosa. A partir d’ara prohibit cantar a la dutxa sense quota per a la SGAE!

L’abstenció és ja una constant en els successius comicis electorals, sobretot, a les europees. Ja no és una sorpresa per ningú que els nivells de participació siguin cada vegada inferiors. En les eleccions del passat diumenge poden haver-hi molts factors que hagin influit en la baixa participació que hi ha hagut, sobretot a Catalunya (37,5%). D’una banda la falta de proximitat del Parlament Europeu, la pobre campanya electoral d’alguns partits, el descontentament de la població amb la classe política o simplement que a alguna gent ja li és igual tot.

De totes maneres no seria massa difícil prendre algunes mesures per intentar augmentar la participació a les europees. Com a mínim, a Catalunya i a Espanya. En primer lloc, suprimir la circumscripció única i dividir el territori en diferents circumscripcions, per comunitat autònoma o provincials, perquè l’elector pogués sentir el seu vot més proper i que no hagués de competir directament amb els de tot el conjunt de l’Estat. El més interessant, però, seria establir un sistema d’elecció similar al que s’utilitza per elegir els senadors a Espanya, on l’elector pot escollir tres candidats que poden ser de diferents partits dins la seva circumscripció. Seria una manera de votar a les persones i no als partits, una opció lògica si tenim que el Parlament Europeu és una megacambra on la disciplina de partit perd part del seu sentit.

CiU i ERC van seguir una mica aquesta línia presentant a candidats que no militen al partit. Tremosa i Junqueras tenien la virtut de competir com a persones i oferir les seves pròpies capacitats, no les del partit. Una cosa ben normal si es té en compte que són ells sols els que aniran a Estrasburg. Pel que fa a ICV-EUiA va presentar a Raül Romeva, un candidat que tot i ser membre del partit, té molt a oferir a nivell individual per tota la feina que ha estat fent al Parlament Europeu durant els últims cinc anys. Pel que fa al PSC-PSOE i al PP, diguem que han optat per la fórmula tradicional.

Aplicant aquest sistema, per exemple, l’elector podria haver donat el seu vot alhora a Romeva, a Junqueras i a Tremosa, trencant la lògica partidista i recolzant a tres candidats de perfil propi. Fórmules com aquesta podrien engrescar a la població a tornar a les urnes i només necessiten voluntat política. És clar que, probablement, els grans partits prefereixin seguir repartint-se el pastís ells sols que no pas afavorir que la gent s’interessi més per la política.

Les eleccions europees, si han servit per alguna cosa, és per evidenciar la crisi de la socialdemocràcia europea. A tots els principals països de la Unió s’ha imposat amb contundència la dreta. Alemanya, França, Regne Unit, Itàlia, Espanya: tots aquests països han caigut en favor de partits conservadors.

Ben significatiu és el cas d’Espanya, on el PSOE ha perdut prop d’un milió de vots. És evident que aquesta vegada la campanya de la por al fantasma de la dreta no ha funcionat i sí que ha jugat un paper important de cara a l’electorat que ha anat a votar la ineptitud amb la que l’executiu de Zapatero ha gestionat la crisi.

Amb aquesta clara derrota l’esquerra europea entra en crisi absoluta. Els principals partits de centreesquerra de les grans potències europees estan o bé enfonsats (França i Itàlia) o en vies d’enfonsament (Regne Unit i Espanya). Tots aquests partits han de reflexionar quin és el seu paper en el nou món del segle XXI. Davant d’uns partits conservadors que no tenen tants complexos en proposar retallades de drets la socialdemocràcia sembla perduda i confosa. Necessita proposar un model, sigui el que sigui, perquè la gent sàpiga què vota. Zapatero n’és l’exemple més clar. Ha gestionat la crisi primer negant-ne l’existència i després anant d’una banda a l’altra amb una sèrie de mesures per camuflar un sistema que fa aigües.

A banda de tot això hi ha el fenomen de l’abstenció. És lamentable la baixa participació que hi ha hagut a nivell europeu, espanyol i, especialment, català. Malgrat el descrèdit dels polítics i la falta de proximitat de la Unió Europea no és normal que la majoria de la població passi tan directament de la política, ni que sigui per votar en blanc. La gent no valora la democràcia o creu que hi ha un altre sistema millor?

El dimecres passat va venir a la facultat a fer una roda de premsa per una assignatura de periodisme polític Carles Campuzano, parlamentari per CiU al Congrés de Diputats. Campuzano, bàsicament, va vendre la moto de perquè és millor votar CiU que un altre partit però va deixar alguna reflexió interessant. Al ser preguntat pels Països Catalans va dir que ell tenia una nació cultural, que s’extén a tots els territoris on es parla la llengua catalana, i una nació política, que queda reduïda al territori de Catalunya.

Des de Catalunya hi ha molta gent que associa l’independentisme amb la idea d’una mena de pancatalanisme que abarca Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i la resta de territoris de parla catalana, és a dir, els anomenats Països Catalans. Estic d’acord que aquesta idea és plenament aplicable a nivell cultural ja que en tots aquests territoris es parla d’una manera més o menys important el català, malgrat la repetida insistència per part de gent ignorant de defensar que parlen un altre idioma.

El fet és que a nivell polític aquest concepte és força més discutible. Tot i que des d’alguns col·lectius es defensi la unió política dels Països Catalans la realitat és que aquesta idea només té un cert pes a Catalunya. Els resultats de les successives eleccions al llarg de la democràcia han demostrat que la gran majoria de la població del País Valencià i de les Illes Balears s’inclina per opcions polítiques que repudien el concepte de Països Catalans.

Ens agradi o no això és la democràcia. Jo soc el primer en declarar-me independentista però rebutjo dedicar esforços en exportar les meves idees sobre una majoria de gent que no les vol ni sentir. Em sembla que des de Catalunya es parla de Països Catalans amb un to prepotent i quasi imperialista, com si fos una mena de lluita per anar a recuperrar un territori ple d’infidels.

El senyor Antonio Cañizares, cardenal i “ministre” del Papa Benet XVI, és un perill públic. Ho és per les declaracions que va fer el passat dijous en les que assegurava que són pitjors els casos d’avortament que els abusos sexuals a menors. Unes declaracions que ens indiquen quina mena de personatge és aquest cardenal i quina mena de gent governa l’església catòlica.

El més greu és que no és la primera vegada que una alta figura eclesiàstica obre la boca públicament per dir aquest tipus de bestieses. No cal ni recordar que avortar és un dret reconegut legalment mentre que abusar sexualment d’un nen és un delicte molt greu.

Aquestes declaracions no haurien de passar com una relliscada o un comentari fora de to més. Van més lluny del que es pot tolerar en una societat avançada. No es pot anar pel món dient aquesta mena de coses i quedar-se tan tranquil. Amb aquestes paraules el cardenal Cañizares treu importància a un delicte gravíssim i això ha de tenir conseqüències.

L’església catòlica no s’hauria de parar ni dos segons a pensar si destitueix a aquest personatge tan impresentable. Gent com aquesta hauria de tenir la boca ben tancada i ser apartada d’una societat a la qual li repugnen aquest tipus d’opinions i comportaments.

Tinc 23 anys, aquest any en faré 24. Doncs bé, quan jo vaig néixer Paolo Maldini ja jugava al primer equip del Milan. Quasi que amb això ja està tot dit.

Paolo Maldini va jugar ahir als 40 anys l’últim partit a San Siro davant de l’afició del club que ha defensat durant 24 anys abans de retirar-se definititivament del futbol professional en l’última jornada de la Serie A, el cap de setmana que ve. El defensa italià, conegut popularment com Il Bello pel seu atractiu físic, es retira havent disputat amb la samarreta milanista més de 900 partits oficials i amb cinc Copes d’Europa, entre d’altres títols, al seu palmarès.

Paolo Maldini, 24 anys al màxim nivell

Maldini ha estat un d’aquests jugadors que han fet gran el futbol i l’ofici de futbolista. Sempre fidel a uns colors i un exemple a seguir tant dins com a fora del terreny de joc. Val a dir que només li han tret una targeta vermella directa en tota la seva carrera i això, jugant de defensa, vol dir alguna cosa.

L’italià ha representat millor que ningú el perfil de futbolista que fa que el futbol sigui, per alguns, quelcom més que un esport. Durant la seva trajectòria com a futbolista han ascendit a l’estrellat figures com Ronaldo, Beckham, Ronaldinho, … Tot i els grans nivells de màrqueting que han generat cap d’ells ha arribat a la categoria de Paolo Maldini, un nivell que l’italià ha assolit sense fer soroll ni anuncis, amb elegància i simplement fent el que sap, jugar a futbol.

El pare de Paolo, Césare Maldini, ja va ser un gran defensa del Milan fa més de quaranta anys. Els tiffosi esperen ara que els gens de l’avi i del pare es transmetin a algun dels fills de Paolo. De fet, els espectadors ahir a San Siro van treure una pancarta que deia: “Cloneu a Maldini”. És evident que el futbol necessita professionals com ell per ser el que alguns diuen una religió i no convertir-se en una mena de circ mediàtic.

Ahir a la nit el Camp Nou va celebrar la magnífica temporada que ha realitzat el Barça aquest any i l’equip va oferir els títols de Lliga i Copa del Rei a l’afició. Va ser una festa pels jugadors, tècnics, afició i fins i tot per Osasuna, l’equip rival, que s’hi va sumar fent el tradicional passadís d’honor als campions i emportant-se tres punts vitals per mantenir-se en la lluita de la permanència.

Marc Muniesa, darrere Gerard Piqué

Malauradament, la festa va tenir un convidat inesperat, l’àrbitre Rubinos Pérez. El col·legiat madrileny volia ser el protagonista de la nit i quasi ho va aconseguir. El seu particular espectacle va començar ensenyant tres targetes grogues a diferents jugadors del Barça, una per cada falta comesa per l’equip.

Més tard, Rubinos va decidir anar encara més lluny i va expulsar amb vermella directa al debutant blaugrana de 17 anys Marc Muniesa. El juvenil havia fet una falta que era groga però res més. Doncs bé, l’àrbitre va demostrar d’una banda, no saber-se el reglament, i de l’altra, tenir una nul·la sensibilitat. Inventant-se l’expulsió va aconseguir aixafar-li a Muniesa un dels dies més especials de la seva vida. A més a més, Rubinos va ensenyar la vermella també a un Pep Guardiola enfurismat i fins i tot a Emili Ricart, membre del  staff tècnic blaugranna.

Genial va ser la reacció de l’afició, que va protagonitzar una mocadorada tan llarga com la cara de l’àrbitre. I genial va ser l’entrada d’un espontani al terreny de joc que es va dirigir a Rubinos i, sense cap mena de violència, li va donar un copet a l’esquena i li va venir a dir que si s’havia tornat boig.

Esperem que els propers anys podem veure a Muniesa consolidant-se al primer equip i rient-se del dia que un impresentable es va colar a la festa del seu debut. De la mateixa manera esperem que no torni a coincidir amb Rubinos sobre un terreny de joc, senyal que cadascú estarà on es mereix. Muniesa a primera divisió i Rubinos arbitrant a camps de regional.