Perill públic

El senyor Antonio Cañizares, cardenal i “ministre” del Papa Benet XVI, és un perill públic. Ho és per les declaracions que va fer el passat dijous en les que assegurava que són pitjors els casos d’avortament que els abusos sexuals a menors. Unes declaracions que ens indiquen quina mena de personatge és aquest cardenal i quina mena de gent governa l’església catòlica.

El més greu és que no és la primera vegada que una alta figura eclesiàstica obre la boca públicament per dir aquest tipus de bestieses. No cal ni recordar que avortar és un dret reconegut legalment mentre que abusar sexualment d’un nen és un delicte molt greu.

Aquestes declaracions no haurien de passar com una relliscada o un comentari fora de to més. Van més lluny del que es pot tolerar en una societat avançada. No es pot anar pel món dient aquesta mena de coses i quedar-se tan tranquil. Amb aquestes paraules el cardenal Cañizares treu importància a un delicte gravíssim i això ha de tenir conseqüències.

L’església catòlica no s’hauria de parar ni dos segons a pensar si destitueix a aquest personatge tan impresentable. Gent com aquesta hauria de tenir la boca ben tancada i ser apartada d’una societat a la qual li repugnen aquest tipus d’opinions i comportaments.

Se’n va un mite

Tinc 23 anys, aquest any en faré 24. Doncs bé, quan jo vaig néixer Paolo Maldini ja jugava al primer equip del Milan. Quasi que amb això ja està tot dit.

Paolo Maldini va jugar ahir als 40 anys l’últim partit a San Siro davant de l’afició del club que ha defensat durant 24 anys abans de retirar-se definititivament del futbol professional en l’última jornada de la Serie A, el cap de setmana que ve. El defensa italià, conegut popularment com Il Bello pel seu atractiu físic, es retira havent disputat amb la samarreta milanista més de 900 partits oficials i amb cinc Copes d’Europa, entre d’altres títols, al seu palmarès.

Paolo Maldini, 24 anys al màxim nivell

Maldini ha estat un d’aquests jugadors que han fet gran el futbol i l’ofici de futbolista. Sempre fidel a uns colors i un exemple a seguir tant dins com a fora del terreny de joc. Val a dir que només li han tret una targeta vermella directa en tota la seva carrera i això, jugant de defensa, vol dir alguna cosa.

L’italià ha representat millor que ningú el perfil de futbolista que fa que el futbol sigui, per alguns, quelcom més que un esport. Durant la seva trajectòria com a futbolista han ascendit a l’estrellat figures com Ronaldo, Beckham, Ronaldinho, … Tot i els grans nivells de màrqueting que han generat cap d’ells ha arribat a la categoria de Paolo Maldini, un nivell que l’italià ha assolit sense fer soroll ni anuncis, amb elegància i simplement fent el que sap, jugar a futbol.

El pare de Paolo, Césare Maldini, ja va ser un gran defensa del Milan fa més de quaranta anys. Els tiffosi esperen ara que els gens de l’avi i del pare es transmetin a algun dels fills de Paolo. De fet, els espectadors ahir a San Siro van treure una pancarta que deia: “Cloneu a Maldini”. És evident que el futbol necessita professionals com ell per ser el que alguns diuen una religió i no convertir-se en una mena de circ mediàtic.

En una festa sempre hi sobra algú

Ahir a la nit el Camp Nou va celebrar la magnífica temporada que ha realitzat el Barça aquest any i l’equip va oferir els títols de Lliga i Copa del Rei a l’afició. Va ser una festa pels jugadors, tècnics, afició i fins i tot per Osasuna, l’equip rival, que s’hi va sumar fent el tradicional passadís d’honor als campions i emportant-se tres punts vitals per mantenir-se en la lluita de la permanència.

Marc Muniesa, darrere Gerard Piqué

Malauradament, la festa va tenir un convidat inesperat, l’àrbitre Rubinos Pérez. El col·legiat madrileny volia ser el protagonista de la nit i quasi ho va aconseguir. El seu particular espectacle va començar ensenyant tres targetes grogues a diferents jugadors del Barça, una per cada falta comesa per l’equip.

Més tard, Rubinos va decidir anar encara més lluny i va expulsar amb vermella directa al debutant blaugrana de 17 anys Marc Muniesa. El juvenil havia fet una falta que era groga però res més. Doncs bé, l’àrbitre va demostrar d’una banda, no saber-se el reglament, i de l’altra, tenir una nul·la sensibilitat. Inventant-se l’expulsió va aconseguir aixafar-li a Muniesa un dels dies més especials de la seva vida. A més a més, Rubinos va ensenyar la vermella també a un Pep Guardiola enfurismat i fins i tot a Emili Ricart, membre del  staff tècnic blaugranna.

Genial va ser la reacció de l’afició, que va protagonitzar una mocadorada tan llarga com la cara de l’àrbitre. I genial va ser l’entrada d’un espontani al terreny de joc que es va dirigir a Rubinos i, sense cap mena de violència, li va donar un copet a l’esquena i li va venir a dir que si s’havia tornat boig.

Esperem que els propers anys podem veure a Muniesa consolidant-se al primer equip i rient-se del dia que un impresentable es va colar a la festa del seu debut. De la mateixa manera esperem que no torni a coincidir amb Rubinos sobre un terreny de joc, senyal que cadascú estarà on es mereix. Muniesa a primera divisió i Rubinos arbitrant a camps de regional.

Si no vols caldo… dues tasses

El secretari d’organització del PSC, José Zaragoza, deu ser d’aquells que pensen que quan una cosa funciona millor no canviar-la. En la campanya de les eleccions generals del 2008 el PSC va explotar la por al PP per guanyar vots amb el famós lema de: “Si tu no hi vas, ells tornen”. Està claríssim que el missatge va arribar a l’electorat. Hi havia tanta gent atemorida que els socialistes es van emportar 25 diputats cap a Madrid, on, per cert, encara és hora que es deixin sentir per defensar els interessos dels catalans que els van votar. Però aquest és un tema per un altre dia…

El fet és que de cara a la campanya per les europees el PSC repeteix estratègia i ara pretén que tots ens morim de por i anem corrent a votar-los sota l’amenaça que Berlusconi, Aznar, Bush, Chirac i Kaczynski ens caiguin a sobre. El lema és aquesta vegada: “Ells també volen canviar el món”.

Mama, tinc por!

D’entrada he de dir que em sembla d’allò més graciós que al cartell hi apareixi George Bush, que diria que ben bé europeu no és. També hi surt Jacques Chirac, que està retirat de la política des de fa dos anys i que va deixar el relleu de la presidència a un membre del seu mateix partit, Nicolas Sarkozy, íntim de Zapatero.

Haurem d’estar atents a que qualsevol dia d’aquests els socialistes no pactin amb Bush o Berlusconi com van fer amb el PP, que és molt i molt perillós a tot el món menys a Euskadi.

El que li diria al PSC és que a mi ningú m’ha de venir a explicar res sobre aquests personatges. Ja ho sabem que són uns autèntics indesitjables. Ara, que no es pensi el PSC que el fet de recordar-m’ho em dóna una sola raó per votar socialista. S’equivoquen pensant que la mala imatge dels altres els fa bons a ells.

Malauradament, estratègies tan barates i absurdes com aquesta acaben resultant sovint exitoses. Ho vam comprovar l’any passat i està per veure si funcionarà ara per les eleccions europees. Si és que algú va a votar, és clar.

El circ del Congrés de Diputats

Ahir al vespre arribava a casa i vaig seure el sofà per mirar una estona el telenotícies. El gran tema de la jornada era el debat sobre l’estat de la nació, que havia de servir per veure quines eren les propostes miraculoses de Zapatero per sortir de la crisi i de quina manera l’oposició popular deixava anar tota la seva artilleria.

El diputat del PP Vicente Martínez Pujalte, un autèntic impresentable

Doncs bé, el que vaig veure al telenotícies va ser les  típiques escenes  que es produeixen quan el líder d’un dels dos grups majoritaris de l’hemicicle parla i és aplaudit fins l’èxtasi pels diputats del seu propi partit i, al mateix moment,  xiulat i faltat al respecte pels de l’altre bàndol. Aquestes escenes, que són protagonitzades tant pels  socialistes com pels populars,  són senzillament lamentables i donen una imatge pèssima dels diputats que les ofereixen. No m’estranya que parlem després del descrèdit dels polítics davant els ciutadans.

Sembla que el Congrés s’hagi convertit en una mena d’espectacle on l’important és fer més soroll i més el pallasso que el contrari. Al cap i a la fi, la de diputat és una feina com qualsevol altra i no crec que l’actitud mostrada sigui la necessària per poder complir els objectius del seu treball, que no són altres que servir als ciutadans. És evident que els diputats no demostren estar a l’altura ni estar capacitats per la feina que se’ls ha encomanat. 

Quan un diputat del partit A té la paraula el que han de fer els del partit B és escoltar, els hi agradi el que diu o no, i replicar-lo després quan els toqui. És vergonyós que quan el diputat del partit A parla els del partit B se’n mofin i vagin fent comentaris en veu alta. I també ho és que els del propi partit A l’aplaudeixin a rabiar quan ha acabat, un elogi ridícul i immerescut.

La setmana d’El País

El diari El País, pal de paller de la intel·lectualitat i el progressisme de totes les Espanyes, ens ha regalat aquesta setmana alguns titulars en portada de valor incalculable pel seu nivell miserable, com diria l’ amic Ángel Acebes.

Tot va començar el dimarts. El dia que Patxi López havia de prendre la investidura com a lehendakari el titular en portada era: “Patxi López ofrece un cambio histórico y sin división en Euskadi”. No negaré que el canvi no sigui històric però afirmar que és sense divisió no és que em sembli mentider o tendenciós, és que em sembla de mal gust. No és divisió crear un govern a l’esquena de tot el nacionalisme basc després d’haver il·legalitzat un partit, cosa que és el que t’ha permès fer aquest canvi? Em sembla fantàstic que els senyors d’El País estiguin exultants amb el front PSE-PP però és lamentable que ho vulguin vendre d’aquesta manera. El govern de Patxi López tindrà la legitimitat d’una democràcia pervertida i conformarà una aliança forçada que deixa de banda a més de la meitat de la societat basca. Que venguin això, que és el que hi ha.

Per si no n’hi havia prou, el divendres El País es va tornar a lluïr i va titular en portada sobre la nova Llei d’Educació de Catalunya: “Cataluña reduce el castellano por ley”.  I al subtítol:  “La nueva norma esquiva la legislación estatal”. Si algú sensat prenia el cafè llegint el diari és possible que l’escupís de cop. Això ja no és ni una interpretació al límit ni una opinió sense fonament. Això és senzillament mentida. Amb aquest titular El País ens demostra que no només la dreta espanyola no ha entès l’AUTOgovern català, sembla ser que els abanderats del fals progressisme tampoc. El tema és tan senzill com que Catalunya té unes competències pròpies en educació que permeten no aplicar la tercera hora en castellà degut a que aquí tenim una realitat lingüística diferent i prous problemes perquè molts alumnes acabin els estudis dominant el català.  Si no s’entén una cosa tan bàsica com aquesta és que no hi ha res a fer, res a discutir sobre nivells tan elementals.

Que no es pensin els senyors d’El País que perquè altres diaris com El Mundo no tenen cap vergonya alhora de fer titulars aberrants  a tota portada ells tenen el dret a fer-ho, encara que sigui de manera més discreta. Com diria el Laporta: ¡Al loro!, que també cal vigilar amb aquells que sota la bandera del prestigi i la correcció intenten colar falsedats de l’alçada d’un campanar.

Cementiri d’àrbitres

Les imatges de Drogba comportant-se com un hooligan més a l’acabament del Chelsea-Barça del passat dimecres reflexen com es van prendre alguns l’eliminació d’aquest equip a la Lliga de Campions. El comportament d’alguns jugadors i les  primeres queixes de l’entrenador Guus Hiddink han estat seguides per alguns mitjans de comunicació anglesos que asseguren que hi ha una conspiració perquè el Chelsea no es coroni campió d’Europa. No entraré a debatre ara l’arbitratge, tot i que si bé és evident que el noruec Tom Henning va deixar de xiular un penal clar favorable als blues també es va veure clarament que Abidal no fa caure a Anelka i que, per tant, no es mereix la targeta vermella.

El fet és que l’àrbitre Henning ja ha rebut amenaces de mort per la seva actuació en aquest partit i que ha hagut de rebre protecció policial en el seu retorn a Oslo. Hi ha qui ho considerarà una anècdota provocada per algun radical eixelabrat però cal recordar que no és la primera vegada que un àrbitre reb amenaces després de xiular un partit contra aquest equip. L’any 2005, el col·legiat suec Anders Frisk, es va retirar a causa de les amenaces rebudes contra ell i la seva família després, també, d’un Barça-Chelsea en el que Didier Drogba va ser expulsat. El polèmic entrenador dels londinencs aquella època, José Mourinho, va llençar acusacions molt dures contra Frisk assegurant que el suec havia convidat al tècnic blaugrana Frank Rijkaard a entrar al vestidor dels àrbitres durant la mitja part del partit. Amb aquestes declaracions Mourinho es va convertir en còmplice de la retirada de Frisk, i encara és hora que demani perdó.

El Chelsea seguirà un any més sense guanyar la Lliga de Campions però si segueix aquest camí tindrà el dubtós honor de ser el primer equip que aconsegueix fer retirar dos àrbitres degut a les seves protestes desmesurades i irresponsables.

Sobre la reacció d’alguns mitjans de comunicació de Madrid donant vàlidesa a la versió del Chelsea, de la conspiració i de la injustícia que el Barça hagi arribat a la final millor que no en parli…