Estan bojos aquests de la SGAE!

Ahir escoltava al programa de ràdio Versió Rac1 la notícia de que la Societat General d’Autors (SGAE) s’ha adreçat els darrers dies a alguns comerciants de Platja d’Aro exigint el pagament d’una quota mensual de 6 euros a canvi de poder seguir escoltant música a través de la ràdio en els seus comerços. La SGAE argumenta que els comerciants s’aprofiten de la música per crear un clima atractiu pels clients i que això s’ha de pagar.

No entraré en el tema tan debatut dels drets d’autor, quins límits hi ha d’haver, etc. Simplement, està clar que voler cobrar la música que s’escolta per la ràdio és d’allò més absurd i estúpid. La SGAE s’està creant, merescudament, una pèssima imatge durant els últims temps. Potser haurien de pensar aquests senyors que ser tan paranoic pot acabar resultant contraproduent pels seus interessos, ja que crec que fets com aquests el que fan és incitar a la gent a augmentar els nivells de descàrregues il·legals a través d’Internet.

Com deia l’Empar Moliner en un article recent al diari Avui al final haurem de pagar a la SGAE per qualsevol cosa. A partir d’ara prohibit cantar a la dutxa sense quota per a la SGAE!

Votem persones

L’abstenció és ja una constant en els successius comicis electorals, sobretot, a les europees. Ja no és una sorpresa per ningú que els nivells de participació siguin cada vegada inferiors. En les eleccions del passat diumenge poden haver-hi molts factors que hagin influit en la baixa participació que hi ha hagut, sobretot a Catalunya (37,5%). D’una banda la falta de proximitat del Parlament Europeu, la pobre campanya electoral d’alguns partits, el descontentament de la població amb la classe política o simplement que a alguna gent ja li és igual tot.

De totes maneres no seria massa difícil prendre algunes mesures per intentar augmentar la participació a les europees. Com a mínim, a Catalunya i a Espanya. En primer lloc, suprimir la circumscripció única i dividir el territori en diferents circumscripcions, per comunitat autònoma o provincials, perquè l’elector pogués sentir el seu vot més proper i que no hagués de competir directament amb els de tot el conjunt de l’Estat. El més interessant, però, seria establir un sistema d’elecció similar al que s’utilitza per elegir els senadors a Espanya, on l’elector pot escollir tres candidats que poden ser de diferents partits dins la seva circumscripció. Seria una manera de votar a les persones i no als partits, una opció lògica si tenim que el Parlament Europeu és una megacambra on la disciplina de partit perd part del seu sentit.

CiU i ERC van seguir una mica aquesta línia presentant a candidats que no militen al partit. Tremosa i Junqueras tenien la virtut de competir com a persones i oferir les seves pròpies capacitats, no les del partit. Una cosa ben normal si es té en compte que són ells sols els que aniran a Estrasburg. Pel que fa a ICV-EUiA va presentar a Raül Romeva, un candidat que tot i ser membre del partit, té molt a oferir a nivell individual per tota la feina que ha estat fent al Parlament Europeu durant els últims cinc anys. Pel que fa al PSC-PSOE i al PP, diguem que han optat per la fórmula tradicional.

Aplicant aquest sistema, per exemple, l’elector podria haver donat el seu vot alhora a Romeva, a Junqueras i a Tremosa, trencant la lògica partidista i recolzant a tres candidats de perfil propi. Fórmules com aquesta podrien engrescar a la població a tornar a les urnes i només necessiten voluntat política. És clar que, probablement, els grans partits prefereixin seguir repartint-se el pastís ells sols que no pas afavorir que la gent s’interessi més per la política.

L’esquerra s’enfonsa

Les eleccions europees, si han servit per alguna cosa, és per evidenciar la crisi de la socialdemocràcia europea. A tots els principals països de la Unió s’ha imposat amb contundència la dreta. Alemanya, França, Regne Unit, Itàlia, Espanya: tots aquests països han caigut en favor de partits conservadors.

Ben significatiu és el cas d’Espanya, on el PSOE ha perdut prop d’un milió de vots. És evident que aquesta vegada la campanya de la por al fantasma de la dreta no ha funcionat i sí que ha jugat un paper important de cara a l’electorat que ha anat a votar la ineptitud amb la que l’executiu de Zapatero ha gestionat la crisi.

Amb aquesta clara derrota l’esquerra europea entra en crisi absoluta. Els principals partits de centreesquerra de les grans potències europees estan o bé enfonsats (França i Itàlia) o en vies d’enfonsament (Regne Unit i Espanya). Tots aquests partits han de reflexionar quin és el seu paper en el nou món del segle XXI. Davant d’uns partits conservadors que no tenen tants complexos en proposar retallades de drets la socialdemocràcia sembla perduda i confosa. Necessita proposar un model, sigui el que sigui, perquè la gent sàpiga què vota. Zapatero n’és l’exemple més clar. Ha gestionat la crisi primer negant-ne l’existència i després anant d’una banda a l’altra amb una sèrie de mesures per camuflar un sistema que fa aigües.

A banda de tot això hi ha el fenomen de l’abstenció. És lamentable la baixa participació que hi ha hagut a nivell europeu, espanyol i, especialment, català. Malgrat el descrèdit dels polítics i la falta de proximitat de la Unió Europea no és normal que la majoria de la població passi tan directament de la política, ni que sigui per votar en blanc. La gent no valora la democràcia o creu que hi ha un altre sistema millor?

País català

El dimecres passat va venir a la facultat a fer una roda de premsa per una assignatura de periodisme polític Carles Campuzano, parlamentari per CiU al Congrés de Diputats. Campuzano, bàsicament, va vendre la moto de perquè és millor votar CiU que un altre partit però va deixar alguna reflexió interessant. Al ser preguntat pels Països Catalans va dir que ell tenia una nació cultural, que s’extén a tots els territoris on es parla la llengua catalana, i una nació política, que queda reduïda al territori de Catalunya.

Des de Catalunya hi ha molta gent que associa l’independentisme amb la idea d’una mena de pancatalanisme que abarca Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i la resta de territoris de parla catalana, és a dir, els anomenats Països Catalans. Estic d’acord que aquesta idea és plenament aplicable a nivell cultural ja que en tots aquests territoris es parla d’una manera més o menys important el català, malgrat la repetida insistència per part de gent ignorant de defensar que parlen un altre idioma.

El fet és que a nivell polític aquest concepte és força més discutible. Tot i que des d’alguns col·lectius es defensi la unió política dels Països Catalans la realitat és que aquesta idea només té un cert pes a Catalunya. Els resultats de les successives eleccions al llarg de la democràcia han demostrat que la gran majoria de la població del País Valencià i de les Illes Balears s’inclina per opcions polítiques que repudien el concepte de Països Catalans.

Ens agradi o no això és la democràcia. Jo soc el primer en declarar-me independentista però rebutjo dedicar esforços en exportar les meves idees sobre una majoria de gent que no les vol ni sentir. Em sembla que des de Catalunya es parla de Països Catalans amb un to prepotent i quasi imperialista, com si fos una mena de lluita per anar a recuperrar un territori ple d’infidels.