Lamentable, això no és el Barça

Setmanes després de l’última actualització torno a escriure per explicar una experiència viscuda avui. Com a becari d’estiu del departament de comunicació del Barça he assistit a peu de gespa a la presentació del nou fitxatge Zlatan Ibrahimovic. He pogut viure la bogeria del públic per rebre al jugador suec i he presenciat al final la massiva invasió de camp que s’ha produit. Ha estat senzillament lamentable. Molts periodistes han hagut d’esquivar a la gentussa i fins i tot hi he pogut veure com algun agent de seguretat acabava ferit per l’acció de la massa descontrolada.

Davant d’un fet com aquest el club hauria de reaccionar per condemnar aquesta invasió. Per dir que els que han saltat a la gespa no representen l’afició, ni el club, ni la ciutat, ni el país. Perquè em pregunto què deuen pensar quan des de l’estranger veuen que Ibrahimovic pràcticament no podia enfilar el túnel de vestidors degut a la munió d’energúmens que ho impedien. Val a dir que tots aquests impresentables han contribuit també, amb els seus minuts de glòria ridícula i estúpida, a fer malbé la gespa de l’estadi, acabada de plantar. Em pregunto a quina mena de barcelonista li agrada destrossar la gespa del camp i fins i tot arrencar-la, com ha succeit en alguns casos. Només dir que aquesta gent mereix el més absolut dels menyspreus.

Per culpa de gent com aquests energúmens, i utilitzo una paraula quasi amable, aquest país no aconsegueix arribar a uns nivells de civilització suportables. Més o menys és el mateix saltar d’aquesta manera que, per exemple, robar i anar per la ciutat amb una bicicleta del Bicing, un fet també absolutament insultant i menyspreable.

Per últim, dir que tot això no hauria passat si hi hagués hagut un dispositiu de seguretat adequat. Si els Mossos tenen ganes de repartir llenya avui era el dia per fer-ho sense complexos ni miraments.

El “periodista” Joaquim Ibarz

Després de setmanes sense fer cap nova entrada torno a escriure per parlar d’un personatge que no fa bé la seva feina. Es tracta de Joaquim Ibarz, corresponsal a Amèrica Llatina pel diari La Vanguardia.

La trajectòria d’aquest personatge durant els últims anys no té desperdici. En un continent en plena ebullició pel que fa als moviments polítics d’esquerres populistes Joaquim Ibarz ja va decidir fa temps que ell prendria partit per l’altre bàndol, per les oligarquies que tradicionalment han dominat els països de la zona. I així, article rera article, Ibarz es dedica a tirar merda sobre Hugo Chávez, Evo Morales, Rafael Correa i companyia sense tenir en compte que tots ells són líders elegits democràticament a cadascun dels seus països. I ho fa sistemàticament i sense miraments, convertint-se així en un corresponsal clarament tendenciós i en un periodista de molt baix nivell.

Ibarz deu encara estar celebrant el cop d’Estat que hi ha hagut recentment a Honduras. Com a mínim això és el que es desprèn de les seves cròniques, que són una autèntica apologia a la legitimació de prendre el poder per les armes quan la democràcia no va per on li convé a la oligarquia de torn.

El president derrocat Manuel Zelaya

En l’edició del dimarts 30 de juny Ibarz afirmava sobre la suposada poca oposició al règim colpista: “Las calles vacías de Tegucigalpa nos recordaban a las avenidas de la capital mexicana en plena epidemia de la gripe A. Al igual que en el DF, los vecinos se quedaron en casa”. Sí home sí! Visca la demagògia! El senyor Ibarz es va oblidar de dir que el nou president colpista havia decretat un toc de queda al país. Potser és per això que la gent no sortia de casa! Potser és que la gent té por de sortir als carrers d’un país on l’exèrcit destitueix els presidents.

En la mateixa crònica hi havia una altra perla, la que deia que, davant l’allau de condemnes internacionals al cop d’Estat, “los partidos hondureños (a excepción del PUD), las Fuerzas Armadas, las organizaciones empresariales y la mayoría de los medios informativos han cerrado filas para sostener a un gobierno que está totalmente aislado del exterior”. Doncs bé, com a suposat expert en Centreamèrica el senyor Ibarz deu saber que, des de la descolonització els països de la zona han estat quasi sempre control·lats per unes oligarquies concentrades en unes poques famílies a cada país. Famílies que tenen el poder de les principals institucions del país. Això vol dir que els partits polítics, l’exèrcit, les organitzacions empresarials i els mitjans solen estar en les mateixes mans. Si tots acaben sent els mateixos és evident que recolzaran el cop d’Estat!

Un diari com La Vanguardia, que es distingeix per tenir una secció internacional força àmplia i, generalment, de qualitat no hauria de tenir un corresponsal d’aquest tipus.