El “periodista” Joaquim Ibarz

Després de setmanes sense fer cap nova entrada torno a escriure per parlar d’un personatge que no fa bé la seva feina. Es tracta de Joaquim Ibarz, corresponsal a Amèrica Llatina pel diari La Vanguardia.

La trajectòria d’aquest personatge durant els últims anys no té desperdici. En un continent en plena ebullició pel que fa als moviments polítics d’esquerres populistes Joaquim Ibarz ja va decidir fa temps que ell prendria partit per l’altre bàndol, per les oligarquies que tradicionalment han dominat els països de la zona. I així, article rera article, Ibarz es dedica a tirar merda sobre Hugo Chávez, Evo Morales, Rafael Correa i companyia sense tenir en compte que tots ells són líders elegits democràticament a cadascun dels seus països. I ho fa sistemàticament i sense miraments, convertint-se així en un corresponsal clarament tendenciós i en un periodista de molt baix nivell.

Ibarz deu encara estar celebrant el cop d’Estat que hi ha hagut recentment a Honduras. Com a mínim això és el que es desprèn de les seves cròniques, que són una autèntica apologia a la legitimació de prendre el poder per les armes quan la democràcia no va per on li convé a la oligarquia de torn.

El president derrocat Manuel Zelaya

En l’edició del dimarts 30 de juny Ibarz afirmava sobre la suposada poca oposició al règim colpista: “Las calles vacías de Tegucigalpa nos recordaban a las avenidas de la capital mexicana en plena epidemia de la gripe A. Al igual que en el DF, los vecinos se quedaron en casa”. Sí home sí! Visca la demagògia! El senyor Ibarz es va oblidar de dir que el nou president colpista havia decretat un toc de queda al país. Potser és per això que la gent no sortia de casa! Potser és que la gent té por de sortir als carrers d’un país on l’exèrcit destitueix els presidents.

En la mateixa crònica hi havia una altra perla, la que deia que, davant l’allau de condemnes internacionals al cop d’Estat, “los partidos hondureños (a excepción del PUD), las Fuerzas Armadas, las organizaciones empresariales y la mayoría de los medios informativos han cerrado filas para sostener a un gobierno que está totalmente aislado del exterior”. Doncs bé, com a suposat expert en Centreamèrica el senyor Ibarz deu saber que, des de la descolonització els països de la zona han estat quasi sempre control·lats per unes oligarquies concentrades en unes poques famílies a cada país. Famílies que tenen el poder de les principals institucions del país. Això vol dir que els partits polítics, l’exèrcit, les organitzacions empresarials i els mitjans solen estar en les mateixes mans. Si tots acaben sent els mateixos és evident que recolzaran el cop d’Estat!

Un diari com La Vanguardia, que es distingeix per tenir una secció internacional força àmplia i, generalment, de qualitat no hauria de tenir un corresponsal d’aquest tipus.