I què en pensa Jordi Pujol?

“Durant 23 anys de CiU…”. Aquest era un dels inicis de frase més comuns dels membres del PSC i ICV-EUiA fins fa ben poc, quan encara els servia l’estratègia d’atribuïr la culpa als governs anteriors. Una estratègia que ara ha tornat a canviar de bàndol perquè ara és culpa del ‘Tripartit’ tot el que no és culpa de Madrid. El cas és que durant aquells 23 anys de CiU, agradi o no, es va anar construïnt un model de país en aquella època de reconstrucció nacional després de la dictadura. Un dels pilars bàsics d’aquest model eren, sens dubte, la ràdio i la televisió pública nacional: Catalunya Ràdio i TV3. I precisament, la implantació d’una radiotelevisió pública nacional ambiciosa, amb voluntat de liderar el panorama audiovisual i cultural català és un dels èxits que de manera consensuada se li atribueixen a l’etapa de Jordi Pujol com a president.

Quasi 30 anys després de la creació de TV3 i Catalunya Ràdio, sembla clar que els hereus del pujolisme no volen perpetuar aquest model. Ara ja no interessa potenciar una radio i una televisió pública ambicioses a l’estil de l’idealitzada BBC. Després de tastar el sabor de ser a l’oposició, els hereus del pujolisme han descobert que surt més a compte potenciar els grups de comunicació privats afins que no pas seguir donant força a uns mitjans públics plurals, crítics i de qualitat. Sembla que en lloc de ‘fer país’ el que ara es porta és ‘fer partit’. Què millor que tenir la seguretat que la televisió, la ràdio i també el diari líder sempre estaran al teu costat.

Només amb aquesta lògica es pot entendre el pacte entre CiU i PP per eliminar la publicitat a Catalunya Ràdio i per reduïr-la “de manera progressiva” a TV3. Qui entén que en un moment tan difícil com l’actual es parli de suprimir la publicitat? Amb la crisi la publicitat ja s’ha reduït de manera dràstica als mitjans de comunicació públics. Si això hi sumem la disminució de les partides pressupostàries dels darrers anys el panorama que es dibuixa és desolador. Per què abdicar davant de la pressió de les televisions i ràdios privades, ansioses per repartir-se el pastís?

És indignant a més llegir els arguments que es donen alhora de prendre aquesta mesura. “Afavorir la lliure competència del mercat audiovisual català”, es diu. Dic jo que si no hi hagués un marc de lliure competència RAC1 no li hagués pogut prendre el lloc a Catalunya Ràdio com a emissora de referència en tan sols 10 anys. Com, sense lliure competència, RAC1 ha estat capaç d’endur-se als periodistes de més èxit de Catalunya Ràdio cap als seus estudis?

I no parlem ja del cas del mercat televisiu. L’existència de TV3 és un impediment pel desenvolupament del mercat audiovisual català? No fotem! TV3 exerceix de motor de la indústria audiovisual catalana. D’on han sortit Jaume Roures o Andreu Buenafuente? D’on han sortit grans productores com Mediapro o El Terrat? Minvar les capacitats de TVC és minvar la força de les empreses audiovisuals de Catalunya, que es troben que no poden vendre el seu producte a un client que aposta per elles.

Del PP no ens ha d’estranyar res, perquè sempre ha qüestionat el model de radiotelevisió pública catalana. Però de CiU? Ens diran que no, que cal ‘aprimar’ TV3 i Catalunya Ràdio pel seu propi bé, que això no repercutirà en la qualitat dels seus continguts ni en la seva projecció com a eina difusora de la llengua i la cultura catalana. És clar, és clar…

Carregar-se TV3 i Catalunya Ràdio és com carregar-se el pujolisme de cop. M’agradaria saber què en pensa Jordi Pujol de tot això. I m’agradaria saber què en pensen els votants de CiU. Perquè recordem-ho, així com a Espanya hi ha més ‘juancarlistas’ que monàrquics a Catalunya també hi ha més pujolistes que convergents…