País català

El dimecres passat va venir a la facultat a fer una roda de premsa per una assignatura de periodisme polític Carles Campuzano, parlamentari per CiU al Congrés de Diputats. Campuzano, bàsicament, va vendre la moto de perquè és millor votar CiU que un altre partit però va deixar alguna reflexió interessant. Al ser preguntat pels Països Catalans va dir que ell tenia una nació cultural, que s’extén a tots els territoris on es parla la llengua catalana, i una nació política, que queda reduïda al territori de Catalunya.

Des de Catalunya hi ha molta gent que associa l’independentisme amb la idea d’una mena de pancatalanisme que abarca Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i la resta de territoris de parla catalana, és a dir, els anomenats Països Catalans. Estic d’acord que aquesta idea és plenament aplicable a nivell cultural ja que en tots aquests territoris es parla d’una manera més o menys important el català, malgrat la repetida insistència per part de gent ignorant de defensar que parlen un altre idioma.

El fet és que a nivell polític aquest concepte és força més discutible. Tot i que des d’alguns col·lectius es defensi la unió política dels Països Catalans la realitat és que aquesta idea només té un cert pes a Catalunya. Els resultats de les successives eleccions al llarg de la democràcia han demostrat que la gran majoria de la població del País Valencià i de les Illes Balears s’inclina per opcions polítiques que repudien el concepte de Països Catalans.

Ens agradi o no això és la democràcia. Jo soc el primer en declarar-me independentista però rebutjo dedicar esforços en exportar les meves idees sobre una majoria de gent que no les vol ni sentir. Em sembla que des de Catalunya es parla de Països Catalans amb un to prepotent i quasi imperialista, com si fos una mena de lluita per anar a recuperrar un territori ple d’infidels.

La setmana d’El País

El diari El País, pal de paller de la intel·lectualitat i el progressisme de totes les Espanyes, ens ha regalat aquesta setmana alguns titulars en portada de valor incalculable pel seu nivell miserable, com diria l’ amic Ángel Acebes.

Tot va començar el dimarts. El dia que Patxi López havia de prendre la investidura com a lehendakari el titular en portada era: “Patxi López ofrece un cambio histórico y sin división en Euskadi”. No negaré que el canvi no sigui històric però afirmar que és sense divisió no és que em sembli mentider o tendenciós, és que em sembla de mal gust. No és divisió crear un govern a l’esquena de tot el nacionalisme basc després d’haver il·legalitzat un partit, cosa que és el que t’ha permès fer aquest canvi? Em sembla fantàstic que els senyors d’El País estiguin exultants amb el front PSE-PP però és lamentable que ho vulguin vendre d’aquesta manera. El govern de Patxi López tindrà la legitimitat d’una democràcia pervertida i conformarà una aliança forçada que deixa de banda a més de la meitat de la societat basca. Que venguin això, que és el que hi ha.

Per si no n’hi havia prou, el divendres El País es va tornar a lluïr i va titular en portada sobre la nova Llei d’Educació de Catalunya: “Cataluña reduce el castellano por ley”.  I al subtítol:  “La nueva norma esquiva la legislación estatal”. Si algú sensat prenia el cafè llegint el diari és possible que l’escupís de cop. Això ja no és ni una interpretació al límit ni una opinió sense fonament. Això és senzillament mentida. Amb aquest titular El País ens demostra que no només la dreta espanyola no ha entès l’AUTOgovern català, sembla ser que els abanderats del fals progressisme tampoc. El tema és tan senzill com que Catalunya té unes competències pròpies en educació que permeten no aplicar la tercera hora en castellà degut a que aquí tenim una realitat lingüística diferent i prous problemes perquè molts alumnes acabin els estudis dominant el català.  Si no s’entén una cosa tan bàsica com aquesta és que no hi ha res a fer, res a discutir sobre nivells tan elementals.

Que no es pensin els senyors d’El País que perquè altres diaris com El Mundo no tenen cap vergonya alhora de fer titulars aberrants  a tota portada ells tenen el dret a fer-ho, encara que sigui de manera més discreta. Com diria el Laporta: ¡Al loro!, que també cal vigilar amb aquells que sota la bandera del prestigi i la correcció intenten colar falsedats de l’alçada d’un campanar.

La nova vergonya de l’AVE

La ministra Magdalena Álvarez, Maleni pels amics, ens va deixar fa dues setmanes després d’haver aconseguit coses tan meritòries com enemistar-se alhora amb Esperanza Aguirre i el Parlament de Catalunya. Un any i pocs mesos  després de provocar nàusees a milers de catalans quan va dir que l’AVE havia arribat a Barcelona gràcies a ella cedeix el càrrec a un Pepe Blanco, fins ara bulldog del PSOE, al que se li ha girat feina.

Font: La Vanguardia/Google Earth

El primer que ha fet Blanco és solucionar els problemes amb Doña Espe i ara li toca venir a Catalunya. La seva visita seria una bona ocasió per explicar com és que el projecte de construcció de noves línies d’alta velocitat quasi només inclou aquells trajectes que tenen en Madrid l’eix central. És vergonyós observar el buit que hi ha al mapa entre València i Barcelona. Si no sabéssim de què va el tema ens podriem pensar ben bé que aquest plànol pertany al segle XIX.

D’aquesta manera el Govern espanyol demostra que no li interessa el més mínim potenciar l’eix mediterrani,  no li  interessa crear àrees econòmiques de rellevància que deixin de banda la capital. Aquest no és un problema de nacionalismes ni de banderes ja que els perjudicats són Catalunya, el País Valencià i també Andalusia. Seria una gran oportunitat per les economies de totes aquestes zones, que es veurien connectades entre elles i alhora amb França a través del tren d’alta velocitat.

Malauradament aquests no són els interessos de la capital ni els del Govern. Així doncs, seguirà resultant ridícul que des de Barcelona s’arribi amb tren més ràpid a Madrid (600 km) que a València (350 km). Són coses que passen en aquest Estat. Realment, “Spain is different”.