La nova vergonya de l’AVE

La ministra Magdalena Álvarez, Maleni pels amics, ens va deixar fa dues setmanes després d’haver aconseguit coses tan meritòries com enemistar-se alhora amb Esperanza Aguirre i el Parlament de Catalunya. Un any i pocs mesos  després de provocar nàusees a milers de catalans quan va dir que l’AVE havia arribat a Barcelona gràcies a ella cedeix el càrrec a un Pepe Blanco, fins ara bulldog del PSOE, al que se li ha girat feina.

Font: La Vanguardia/Google Earth

El primer que ha fet Blanco és solucionar els problemes amb Doña Espe i ara li toca venir a Catalunya. La seva visita seria una bona ocasió per explicar com és que el projecte de construcció de noves línies d’alta velocitat quasi només inclou aquells trajectes que tenen en Madrid l’eix central. És vergonyós observar el buit que hi ha al mapa entre València i Barcelona. Si no sabéssim de què va el tema ens podriem pensar ben bé que aquest plànol pertany al segle XIX.

D’aquesta manera el Govern espanyol demostra que no li interessa el més mínim potenciar l’eix mediterrani,  no li  interessa crear àrees econòmiques de rellevància que deixin de banda la capital. Aquest no és un problema de nacionalismes ni de banderes ja que els perjudicats són Catalunya, el País Valencià i també Andalusia. Seria una gran oportunitat per les economies de totes aquestes zones, que es veurien connectades entre elles i alhora amb França a través del tren d’alta velocitat.

Malauradament aquests no són els interessos de la capital ni els del Govern. Així doncs, seguirà resultant ridícul que des de Barcelona s’arribi amb tren més ràpid a Madrid (600 km) que a València (350 km). Són coses que passen en aquest Estat. Realment, “Spain is different”.

La retallada publicitària a les televisions públiques

El president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha complert, aquesta vegada sí, una de les múltiples promeses que porta acumulades a la butxaca. El passat dimarts va anunciar al Congrés una dràstica retallada de la publicitat a TVE dins la nova llei de l’Audiovisual i compleix així el compromís que havia adquirit amb les televisions privades, que s’han afanyat a celebrar la mesura i a recordar que el que ells demanen és la supressió total de la publicitat a les televisions públiques. Al·leguen que el doble finançament de les públiques suposa una competència deslleial que s’accentua en època de crisi. Aquesta mesura afectarà, de moment, només a la televisió pública estatal però crea un precedent perquè l’onada s’extengui cap a les autonòmiques i cap a la més potent d’aquestes, TVC.

TVE, que fa anys que pateix una particular travessa pel desert, es trobarà ara que els seus ingressos publicitaris disminuiran en picat i haurà de buscar noves maneres per ser una televisió pública de qualitat i que alhora capti a l’audiència, cosa que no fa des de fa bastants anys. Així doncs, necessitarà un nou model de finançament (benvinguts al club!) però l’executiu socialista ja ha dit que aquest no passarà per un increment de les partides pressupostàries de l’Estat ni per l’aplicació d’un model de cànon com el que segueix la televisió pública més prestigiosa del món, la BBC. El Govern de Zapatero té feina, doncs, a buscar fórmules imaginatives que permetin a TVE competir en el mercat destacant alhora per la qualitat dels seus continguts.

El problema pot ser, però, que al Govern espanyol no li interessi que TVE sigui verdaderament un potent servei públic competent i de qualitat. En la nova era de la TDT hi haurà múltiples canals de diferents propietats i aquests sí que són els que poden preocupar a l’executiu de torn. Concretament, el Govern de Zapatero ja s’ha ocupat els últims anys de concedir llicències a dos nous canals de televisió afins, Cuatro i La Sexta, que es barallen per ser el preferit de ZP. En aquest nou context la televisió pública ja no servirà ni per ser l’eina manipuladora de la última època del PP (amb les CCOO d’Urdaci). Esperem que no es converteixi en un mitjà anecdòtic i residual, com ho és a EUA, i que aquesta onada afecti el mínim possible a la televisió pública catalana.

D’altra banda, si es posen límits a la televisió pública és de justícia que es faci el mateix amb la privada. Ara que sembla ser que les privades ja han aconseguit l’anhelat objectiu de la competència promesa és hora també de limitar els continguts i demanar uns mínims de qualitat a aquestes. Perquè la competència no es basa només en el sistema de finançament de la televisió. Potser no és competència deslleial que canals com Telecinco emetin autèntica teleescombraria mentre la televisió pública no pot fer-ho (ni ho vol) perquè està sotmesa a uns continguts de qualitat? Si tothom ha de ser igual ens hi posem ara mateix i adoptem mesures com la que va proposar el ministre Corbacho de prohibir programes com el Gran Hermano, que busquen l’audiència fàcil i promouen el valor de fer-se ric estant tot el dia estirat al sofà.

Així doncs, o busquem la competència en tots els sentits o deixem que la televisió pública tingui un sistema de finançament que permeti aconseguir un servei públic de qualitat, neutral i entretingut alhora, amb un tipus de continguts que les privades no ofereixen ni pretenen oferir.