Encara estàs en contra de l’Eurovegas?

Des que va aparèixer amb força als mitjans la possibilitat de que el macroprojecte de l’Eurovegas de Sheldon Adelson s’instal·li a Catalunya, els principals responsables del Govern de la Generalitat s’han afanyat a començar a donar ‘els seus’ arguments per justificar un projecte que, lògicament, genera debat i rebuig social, encara que aquest no es reflecteixi en uns mitjans de comunicació i en uns líders d’opinió molt ben entregats a la causa. Ja se sap, en aquest país hi ha crisi perquè ens la mereixem. I quan dic ens la mereixem ho dic en plural eh? Que quedi clar que la crisi és tan culpa meva com del senyor Emilio Botín, o potser més i tot. I és clar, ara toca pagar les culpes i acceptar projectes com l’Eurovegas. Com em puc estar queixant dels alts índexs d’atur i alhora rebutjar un projecte que aportaria tants i tants milers de llocs de treballs? Que potser no vull que s’acabi la crisi? Egoïsta, irresponsable, pobre ignorant…

En fi, el cas és que aquesta entrada recull algunes de les explicacions que han donat Artur Mas, Oriol Pujol, Lluís Recoder… per defensar aquest ‘beneït’ projecte. Està clar que els incendiaris i ‘cascarràbies’ com jo no ens enterem de res i que estem intoxicats per aquest entorn ‘progre’ i curt de mirada que no deixa que el nostre país vagi cap endavant. Res de pensar en ludopatia, prostitució, droga, precarietat laboral (més encara)… Res de res, el Govern dels millors ja sap que tot això és mentida, no ens deixem convèncer pels mals pensaments.

I és que ja ho va dir ben clar Lluís Recoder, conseller de Territori i Sostenibilitat: “És un projecte que pot encaixar amb la manera de fer de Catalunya”. Fonts del Govern també s’expressaven en la mateixa direcció: “No desentona amb Catalunya”. I fins i tot el mateix president Artur Mas ho deia: “És perfectament compatible amb el model de turisme que volem”. Quin model de turisme volem? El que vulgui Sheldon Adelson, no? Sí, és clar, és clar…

A més el president també ens tranquil·litza deixant-nos clar que això dels casinos s’ha magnificat. Si n’hi ha alguns estaran semiamagats i s’apostarà amb mongetes. El que Mas diu és que els casinos només representen entre “un 2 i un 4% de tota l’ocupació dels edificis que es volen fer”. I afegeix: “La resta són hotels, centres de convencions, palaus de congressos, “spas”, restaurants, centres comercials…”. Doncs sí, ja estic més tranquil.

Però resulta que després llegeixo en aquesta entrevista de Vilaweb al president del grup parlamentari de CiU, Oriol Pujol, el següent: “Eurovegas arriba en un moment en què l’economia catalana es troba molt necessitada. Un Eurovegas en un moment en què tinguéssim encarrilada la situació econòmica i d’ocupació…, seríem molt més exigents en el producte que ofereixen. No per desmerèixer l’actiu turístic, sinó per demanar un punt més excel·lent i no tan basat en el joc.”. Com que no tan basat en el joc? No havíem quedat en que la part de casinos era pràcticament simbòlica?

Bé és igual, pensem que probablement l’Eurovegas se l’endurà Esperanza Aguirre cap a Madrid. I nosaltres ens quedarem sense res? No! Encara hi ha esperança. Es veu que hi ha un grup d’inversors xinesos que volen fer una mena de Marina d’Or a Catalunya. Un projecte amb garanties sòlides i indiscutibles. Si no us ho creieu llegiu això que va dir sobre els inversors el conseller d’Empresa i Ocupació, Francesc Xavier Mena: “Coneixen molt bé Catalunya i són ‘forofos’ del Barça”. Com deia aquell ‘filòsof’ alemany: “No hase falta que me dises nada más”…

I què en pensa Jordi Pujol?

“Durant 23 anys de CiU…”. Aquest era un dels inicis de frase més comuns dels membres del PSC i ICV-EUiA fins fa ben poc, quan encara els servia l’estratègia d’atribuïr la culpa als governs anteriors. Una estratègia que ara ha tornat a canviar de bàndol perquè ara és culpa del ‘Tripartit’ tot el que no és culpa de Madrid. El cas és que durant aquells 23 anys de CiU, agradi o no, es va anar construïnt un model de país en aquella època de reconstrucció nacional després de la dictadura. Un dels pilars bàsics d’aquest model eren, sens dubte, la ràdio i la televisió pública nacional: Catalunya Ràdio i TV3. I precisament, la implantació d’una radiotelevisió pública nacional ambiciosa, amb voluntat de liderar el panorama audiovisual i cultural català és un dels èxits que de manera consensuada se li atribueixen a l’etapa de Jordi Pujol com a president.

Quasi 30 anys després de la creació de TV3 i Catalunya Ràdio, sembla clar que els hereus del pujolisme no volen perpetuar aquest model. Ara ja no interessa potenciar una radio i una televisió pública ambicioses a l’estil de l’idealitzada BBC. Després de tastar el sabor de ser a l’oposició, els hereus del pujolisme han descobert que surt més a compte potenciar els grups de comunicació privats afins que no pas seguir donant força a uns mitjans públics plurals, crítics i de qualitat. Sembla que en lloc de ‘fer país’ el que ara es porta és ‘fer partit’. Què millor que tenir la seguretat que la televisió, la ràdio i també el diari líder sempre estaran al teu costat.

Només amb aquesta lògica es pot entendre el pacte entre CiU i PP per eliminar la publicitat a Catalunya Ràdio i per reduïr-la “de manera progressiva” a TV3. Qui entén que en un moment tan difícil com l’actual es parli de suprimir la publicitat? Amb la crisi la publicitat ja s’ha reduït de manera dràstica als mitjans de comunicació públics. Si això hi sumem la disminució de les partides pressupostàries dels darrers anys el panorama que es dibuixa és desolador. Per què abdicar davant de la pressió de les televisions i ràdios privades, ansioses per repartir-se el pastís?

És indignant a més llegir els arguments que es donen alhora de prendre aquesta mesura. “Afavorir la lliure competència del mercat audiovisual català”, es diu. Dic jo que si no hi hagués un marc de lliure competència RAC1 no li hagués pogut prendre el lloc a Catalunya Ràdio com a emissora de referència en tan sols 10 anys. Com, sense lliure competència, RAC1 ha estat capaç d’endur-se als periodistes de més èxit de Catalunya Ràdio cap als seus estudis?

I no parlem ja del cas del mercat televisiu. L’existència de TV3 és un impediment pel desenvolupament del mercat audiovisual català? No fotem! TV3 exerceix de motor de la indústria audiovisual catalana. D’on han sortit Jaume Roures o Andreu Buenafuente? D’on han sortit grans productores com Mediapro o El Terrat? Minvar les capacitats de TVC és minvar la força de les empreses audiovisuals de Catalunya, que es troben que no poden vendre el seu producte a un client que aposta per elles.

Del PP no ens ha d’estranyar res, perquè sempre ha qüestionat el model de radiotelevisió pública catalana. Però de CiU? Ens diran que no, que cal ‘aprimar’ TV3 i Catalunya Ràdio pel seu propi bé, que això no repercutirà en la qualitat dels seus continguts ni en la seva projecció com a eina difusora de la llengua i la cultura catalana. És clar, és clar…

Carregar-se TV3 i Catalunya Ràdio és com carregar-se el pujolisme de cop. M’agradaria saber què en pensa Jordi Pujol de tot això. I m’agradaria saber què en pensen els votants de CiU. Perquè recordem-ho, així com a Espanya hi ha més ‘juancarlistas’ que monàrquics a Catalunya també hi ha més pujolistes que convergents…

Ajornament de la taxa turística

Retallades en sanitat, educació, política social, cultura, cooperació… i tot un seguit de polítiques ‘anticrisi’ que la Generalitat ha dut a terme sense vacil·lar en el darrer any. Amb fermesa, com li agrada dir al president Mas. Una fermesa que s’ha esbandit de cop en l’assumpte de la taxa turística. Tal i com s’anunciava ahir mateix, aquesta mesura no s’aplicarà de moment fins el mes de novembre (i ja ho veurem) i a més es farà amb una modificació a la baixa de les quotes inicialment previstes pel Govern.

En el cas de la taxa turística, tota la fermesa que l’executiu d’Artur Mas ha tingut per aprovar i mantenir una multitud de mesures impopulars ha desaparegut de cop. Si el Govern pensava que s’havia d’aplicar una taxa haver-la aprovat i punt. No van pas preguntar alhora de prendre altres decisions. Però és clar, pobrets hotelers no? I sobretot, fem cas al PP que per pactar els pressupostos només comptem amb el suport d’un partit veritablement responsable.

L’aprovació de la taxa turística era una magnífica ocasió per demostrar que aquí pringuem tots, o sigui que el sector turístic i els empresaris hotelers també. El món està ple de països que viuen dels seus recursos naturals: del petroli, del gas natural, del coure, etc. A Catalunya no tenim petroli, ni gas, ni coure però tenim centenars de quilòmetres de platges amb un clima tan benigne que és l’enveja de tots els europeus que viuen a sobre dels Pirineus. En una situació de crisi que no cessa, és demanar tant aprofitar el millor recurs del que disposem per poder quadrar els comptes públics? Algú es creu que els turistes deixaran de venir al nostre país per pagar una quota que en la majoria dels casos va d’entre els 0’5 als 1’25 euros la nit? Hem de recordar que el turisme és un dels poquíssims sectors que no ha decaigut amb la crisi?

Una ocasió desaprofitada. El Govern ha optat per cedir a la pressió del PP i dels hotelers. Durant aquest any hem sentit un no parar de crides a la responsabilitat de país. Una mena d’oda a la Catalunya responsable, aquella que entén els sacrificis i que decideix que CiU obtingui tants bons resultats en les darreres eleccions. I ara on és aquesta responsabilitat? Qui pagarà els diners previstos a ingressar gràcies a la taxa turística que aquest any no arribaran? De moment s’anuncia un nou cànon de l’aigua per a les companyies subministradores. El Govern diu que ‘intentarà’ que no suposi una pujada del preu del consum pels usuaris… S’admeten apostes.