Encara estàs en contra de l’Eurovegas?

Des que va aparèixer amb força als mitjans la possibilitat de que el macroprojecte de l’Eurovegas de Sheldon Adelson s’instal·li a Catalunya, els principals responsables del Govern de la Generalitat s’han afanyat a començar a donar ‘els seus’ arguments per justificar un projecte que, lògicament, genera debat i rebuig social, encara que aquest no es reflecteixi en uns mitjans de comunicació i en uns líders d’opinió molt ben entregats a la causa. Ja se sap, en aquest país hi ha crisi perquè ens la mereixem. I quan dic ens la mereixem ho dic en plural eh? Que quedi clar que la crisi és tan culpa meva com del senyor Emilio Botín, o potser més i tot. I és clar, ara toca pagar les culpes i acceptar projectes com l’Eurovegas. Com em puc estar queixant dels alts índexs d’atur i alhora rebutjar un projecte que aportaria tants i tants milers de llocs de treballs? Que potser no vull que s’acabi la crisi? Egoïsta, irresponsable, pobre ignorant…

En fi, el cas és que aquesta entrada recull algunes de les explicacions que han donat Artur Mas, Oriol Pujol, Lluís Recoder… per defensar aquest ‘beneït’ projecte. Està clar que els incendiaris i ‘cascarràbies’ com jo no ens enterem de res i que estem intoxicats per aquest entorn ‘progre’ i curt de mirada que no deixa que el nostre país vagi cap endavant. Res de pensar en ludopatia, prostitució, droga, precarietat laboral (més encara)… Res de res, el Govern dels millors ja sap que tot això és mentida, no ens deixem convèncer pels mals pensaments.

I és que ja ho va dir ben clar Lluís Recoder, conseller de Territori i Sostenibilitat: “És un projecte que pot encaixar amb la manera de fer de Catalunya”. Fonts del Govern també s’expressaven en la mateixa direcció: “No desentona amb Catalunya”. I fins i tot el mateix president Artur Mas ho deia: “És perfectament compatible amb el model de turisme que volem”. Quin model de turisme volem? El que vulgui Sheldon Adelson, no? Sí, és clar, és clar…

A més el president també ens tranquil·litza deixant-nos clar que això dels casinos s’ha magnificat. Si n’hi ha alguns estaran semiamagats i s’apostarà amb mongetes. El que Mas diu és que els casinos només representen entre “un 2 i un 4% de tota l’ocupació dels edificis que es volen fer”. I afegeix: “La resta són hotels, centres de convencions, palaus de congressos, “spas”, restaurants, centres comercials…”. Doncs sí, ja estic més tranquil.

Però resulta que després llegeixo en aquesta entrevista de Vilaweb al president del grup parlamentari de CiU, Oriol Pujol, el següent: “Eurovegas arriba en un moment en què l’economia catalana es troba molt necessitada. Un Eurovegas en un moment en què tinguéssim encarrilada la situació econòmica i d’ocupació…, seríem molt més exigents en el producte que ofereixen. No per desmerèixer l’actiu turístic, sinó per demanar un punt més excel·lent i no tan basat en el joc.”. Com que no tan basat en el joc? No havíem quedat en que la part de casinos era pràcticament simbòlica?

Bé és igual, pensem que probablement l’Eurovegas se l’endurà Esperanza Aguirre cap a Madrid. I nosaltres ens quedarem sense res? No! Encara hi ha esperança. Es veu que hi ha un grup d’inversors xinesos que volen fer una mena de Marina d’Or a Catalunya. Un projecte amb garanties sòlides i indiscutibles. Si no us ho creieu llegiu això que va dir sobre els inversors el conseller d’Empresa i Ocupació, Francesc Xavier Mena: “Coneixen molt bé Catalunya i són ‘forofos’ del Barça”. Com deia aquell ‘filòsof’ alemany: “No hase falta que me dises nada más”…

I què en pensa Jordi Pujol?

“Durant 23 anys de CiU…”. Aquest era un dels inicis de frase més comuns dels membres del PSC i ICV-EUiA fins fa ben poc, quan encara els servia l’estratègia d’atribuïr la culpa als governs anteriors. Una estratègia que ara ha tornat a canviar de bàndol perquè ara és culpa del ‘Tripartit’ tot el que no és culpa de Madrid. El cas és que durant aquells 23 anys de CiU, agradi o no, es va anar construïnt un model de país en aquella època de reconstrucció nacional després de la dictadura. Un dels pilars bàsics d’aquest model eren, sens dubte, la ràdio i la televisió pública nacional: Catalunya Ràdio i TV3. I precisament, la implantació d’una radiotelevisió pública nacional ambiciosa, amb voluntat de liderar el panorama audiovisual i cultural català és un dels èxits que de manera consensuada se li atribueixen a l’etapa de Jordi Pujol com a president.

Quasi 30 anys després de la creació de TV3 i Catalunya Ràdio, sembla clar que els hereus del pujolisme no volen perpetuar aquest model. Ara ja no interessa potenciar una radio i una televisió pública ambicioses a l’estil de l’idealitzada BBC. Després de tastar el sabor de ser a l’oposició, els hereus del pujolisme han descobert que surt més a compte potenciar els grups de comunicació privats afins que no pas seguir donant força a uns mitjans públics plurals, crítics i de qualitat. Sembla que en lloc de ‘fer país’ el que ara es porta és ‘fer partit’. Què millor que tenir la seguretat que la televisió, la ràdio i també el diari líder sempre estaran al teu costat.

Només amb aquesta lògica es pot entendre el pacte entre CiU i PP per eliminar la publicitat a Catalunya Ràdio i per reduïr-la “de manera progressiva” a TV3. Qui entén que en un moment tan difícil com l’actual es parli de suprimir la publicitat? Amb la crisi la publicitat ja s’ha reduït de manera dràstica als mitjans de comunicació públics. Si això hi sumem la disminució de les partides pressupostàries dels darrers anys el panorama que es dibuixa és desolador. Per què abdicar davant de la pressió de les televisions i ràdios privades, ansioses per repartir-se el pastís?

És indignant a més llegir els arguments que es donen alhora de prendre aquesta mesura. “Afavorir la lliure competència del mercat audiovisual català”, es diu. Dic jo que si no hi hagués un marc de lliure competència RAC1 no li hagués pogut prendre el lloc a Catalunya Ràdio com a emissora de referència en tan sols 10 anys. Com, sense lliure competència, RAC1 ha estat capaç d’endur-se als periodistes de més èxit de Catalunya Ràdio cap als seus estudis?

I no parlem ja del cas del mercat televisiu. L’existència de TV3 és un impediment pel desenvolupament del mercat audiovisual català? No fotem! TV3 exerceix de motor de la indústria audiovisual catalana. D’on han sortit Jaume Roures o Andreu Buenafuente? D’on han sortit grans productores com Mediapro o El Terrat? Minvar les capacitats de TVC és minvar la força de les empreses audiovisuals de Catalunya, que es troben que no poden vendre el seu producte a un client que aposta per elles.

Del PP no ens ha d’estranyar res, perquè sempre ha qüestionat el model de radiotelevisió pública catalana. Però de CiU? Ens diran que no, que cal ‘aprimar’ TV3 i Catalunya Ràdio pel seu propi bé, que això no repercutirà en la qualitat dels seus continguts ni en la seva projecció com a eina difusora de la llengua i la cultura catalana. És clar, és clar…

Carregar-se TV3 i Catalunya Ràdio és com carregar-se el pujolisme de cop. M’agradaria saber què en pensa Jordi Pujol de tot això. I m’agradaria saber què en pensen els votants de CiU. Perquè recordem-ho, així com a Espanya hi ha més ‘juancarlistas’ que monàrquics a Catalunya també hi ha més pujolistes que convergents…

El “periodista” Joaquim Ibarz

Després de setmanes sense fer cap nova entrada torno a escriure per parlar d’un personatge que no fa bé la seva feina. Es tracta de Joaquim Ibarz, corresponsal a Amèrica Llatina pel diari La Vanguardia.

La trajectòria d’aquest personatge durant els últims anys no té desperdici. En un continent en plena ebullició pel que fa als moviments polítics d’esquerres populistes Joaquim Ibarz ja va decidir fa temps que ell prendria partit per l’altre bàndol, per les oligarquies que tradicionalment han dominat els països de la zona. I així, article rera article, Ibarz es dedica a tirar merda sobre Hugo Chávez, Evo Morales, Rafael Correa i companyia sense tenir en compte que tots ells són líders elegits democràticament a cadascun dels seus països. I ho fa sistemàticament i sense miraments, convertint-se així en un corresponsal clarament tendenciós i en un periodista de molt baix nivell.

Ibarz deu encara estar celebrant el cop d’Estat que hi ha hagut recentment a Honduras. Com a mínim això és el que es desprèn de les seves cròniques, que són una autèntica apologia a la legitimació de prendre el poder per les armes quan la democràcia no va per on li convé a la oligarquia de torn.

El president derrocat Manuel Zelaya

En l’edició del dimarts 30 de juny Ibarz afirmava sobre la suposada poca oposició al règim colpista: “Las calles vacías de Tegucigalpa nos recordaban a las avenidas de la capital mexicana en plena epidemia de la gripe A. Al igual que en el DF, los vecinos se quedaron en casa”. Sí home sí! Visca la demagògia! El senyor Ibarz es va oblidar de dir que el nou president colpista havia decretat un toc de queda al país. Potser és per això que la gent no sortia de casa! Potser és que la gent té por de sortir als carrers d’un país on l’exèrcit destitueix els presidents.

En la mateixa crònica hi havia una altra perla, la que deia que, davant l’allau de condemnes internacionals al cop d’Estat, “los partidos hondureños (a excepción del PUD), las Fuerzas Armadas, las organizaciones empresariales y la mayoría de los medios informativos han cerrado filas para sostener a un gobierno que está totalmente aislado del exterior”. Doncs bé, com a suposat expert en Centreamèrica el senyor Ibarz deu saber que, des de la descolonització els països de la zona han estat quasi sempre control·lats per unes oligarquies concentrades en unes poques famílies a cada país. Famílies que tenen el poder de les principals institucions del país. Això vol dir que els partits polítics, l’exèrcit, les organitzacions empresarials i els mitjans solen estar en les mateixes mans. Si tots acaben sent els mateixos és evident que recolzaran el cop d’Estat!

Un diari com La Vanguardia, que es distingeix per tenir una secció internacional força àmplia i, generalment, de qualitat no hauria de tenir un corresponsal d’aquest tipus.

La setmana d’El País

El diari El País, pal de paller de la intel·lectualitat i el progressisme de totes les Espanyes, ens ha regalat aquesta setmana alguns titulars en portada de valor incalculable pel seu nivell miserable, com diria l’ amic Ángel Acebes.

Tot va començar el dimarts. El dia que Patxi López havia de prendre la investidura com a lehendakari el titular en portada era: “Patxi López ofrece un cambio histórico y sin división en Euskadi”. No negaré que el canvi no sigui històric però afirmar que és sense divisió no és que em sembli mentider o tendenciós, és que em sembla de mal gust. No és divisió crear un govern a l’esquena de tot el nacionalisme basc després d’haver il·legalitzat un partit, cosa que és el que t’ha permès fer aquest canvi? Em sembla fantàstic que els senyors d’El País estiguin exultants amb el front PSE-PP però és lamentable que ho vulguin vendre d’aquesta manera. El govern de Patxi López tindrà la legitimitat d’una democràcia pervertida i conformarà una aliança forçada que deixa de banda a més de la meitat de la societat basca. Que venguin això, que és el que hi ha.

Per si no n’hi havia prou, el divendres El País es va tornar a lluïr i va titular en portada sobre la nova Llei d’Educació de Catalunya: “Cataluña reduce el castellano por ley”.  I al subtítol:  “La nueva norma esquiva la legislación estatal”. Si algú sensat prenia el cafè llegint el diari és possible que l’escupís de cop. Això ja no és ni una interpretació al límit ni una opinió sense fonament. Això és senzillament mentida. Amb aquest titular El País ens demostra que no només la dreta espanyola no ha entès l’AUTOgovern català, sembla ser que els abanderats del fals progressisme tampoc. El tema és tan senzill com que Catalunya té unes competències pròpies en educació que permeten no aplicar la tercera hora en castellà degut a que aquí tenim una realitat lingüística diferent i prous problemes perquè molts alumnes acabin els estudis dominant el català.  Si no s’entén una cosa tan bàsica com aquesta és que no hi ha res a fer, res a discutir sobre nivells tan elementals.

Que no es pensin els senyors d’El País que perquè altres diaris com El Mundo no tenen cap vergonya alhora de fer titulars aberrants  a tota portada ells tenen el dret a fer-ho, encara que sigui de manera més discreta. Com diria el Laporta: ¡Al loro!, que també cal vigilar amb aquells que sota la bandera del prestigi i la correcció intenten colar falsedats de l’alçada d’un campanar.

Canvi de líder a la ràdio catalana

La setmana passada es van publicar les dades d’audiència de ràdio a Catalunya, la primera onada del 2009 de l’Estudi General de Mitjans. Els resultats d’aquesta mostra són ja històrics perquè indiquen que la cadena privada RAC 1 ha superat per primera vegada a la fins ara líder Catalunya Ràdio, la ràdio pública de Catalunya. L’emissora del Grup Godó supera en 15.000 oients (469.000 a 454.000) a Catalunya Ràdio, que quasi queda relegada a una tercera posició que ocupa la Cadena Ser amb 452.000 oients. Els resultats serveixen, d’una banda, per comprovar com el català no és un idioma que en els mitjans només sobreviu sota la protecció dels canals comunicatius públics. RAC1 demostra, en aquest cas, que una ràdio exclusivament en català pot triomfar encara que sigui privada.

D’altra banda, aquestes dades consoliden el relleu que RAC1 ha anat gestant des de fa ja uns quants anys. Aquesta emissora ha pres ja a Catalunya Ràdio el dret de ser la ràdio referent de Catalunya i, sobretot, la referent en català. Per a molta gent, Catalunya Ràdio sempre havia estat la preferida per informar-se i per entretenir-se, sense discussió. Una ràdio líder i referent, equivalent al paper que TV3 juga en la televisió en català. Catalunya Ràdio era fins ara la ràdio del prototip de persona que vol escoltar ràdio en català.

És evident que la bona feina de RAC1 és un dels motius per aquest èxit i aquest gir d’audiències. L’emissora privada aconsegueix actualment dur a terme una programació de qualitat que arriba i sap enganxar més als oients catalans. Tot i així, la mala gestió que ha patit en els últims anys a la ràdio nacional catalana també ha contribuït de manera important a aquest canvi. Diversos programes cabdals de l’emissora han anat desapareixent o patint reformes que no han resultat gens profitoses. Alguns dels periodistes de més pes de Catalunya Ràdio han passat directament a treballar a RAC1 i s’han emportat així part de l’audiència. Decisions com les de deixar de comptar amb Antoni Bassas als matins han estat nefastes, a part de molt poc comprensibles.

Els resultats de les últimes audiències tan sols remarquen la tendència que ja feia temps que anunciava aquest canvi. El més lògic és que aquesta caiguda tingui conseqüències dins de Catalunya Ràdio i que els seus màxims responsables assumeixin responsabilitats. Cal que la ràdio pública de Catalunya començi altra vegada de nou canviant els continguts, la programació, els professionals, … per tal de tornar a ser referent en la ràdio en català. Si no es fa res, com fins ara, semblarà que no hi ha interès en que Catalunya Ràdio segueixi exercint el paper que ha complert durant les últimes dècades.

La retallada publicitària a les televisions públiques

El president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha complert, aquesta vegada sí, una de les múltiples promeses que porta acumulades a la butxaca. El passat dimarts va anunciar al Congrés una dràstica retallada de la publicitat a TVE dins la nova llei de l’Audiovisual i compleix així el compromís que havia adquirit amb les televisions privades, que s’han afanyat a celebrar la mesura i a recordar que el que ells demanen és la supressió total de la publicitat a les televisions públiques. Al·leguen que el doble finançament de les públiques suposa una competència deslleial que s’accentua en època de crisi. Aquesta mesura afectarà, de moment, només a la televisió pública estatal però crea un precedent perquè l’onada s’extengui cap a les autonòmiques i cap a la més potent d’aquestes, TVC.

TVE, que fa anys que pateix una particular travessa pel desert, es trobarà ara que els seus ingressos publicitaris disminuiran en picat i haurà de buscar noves maneres per ser una televisió pública de qualitat i que alhora capti a l’audiència, cosa que no fa des de fa bastants anys. Així doncs, necessitarà un nou model de finançament (benvinguts al club!) però l’executiu socialista ja ha dit que aquest no passarà per un increment de les partides pressupostàries de l’Estat ni per l’aplicació d’un model de cànon com el que segueix la televisió pública més prestigiosa del món, la BBC. El Govern de Zapatero té feina, doncs, a buscar fórmules imaginatives que permetin a TVE competir en el mercat destacant alhora per la qualitat dels seus continguts.

El problema pot ser, però, que al Govern espanyol no li interessi que TVE sigui verdaderament un potent servei públic competent i de qualitat. En la nova era de la TDT hi haurà múltiples canals de diferents propietats i aquests sí que són els que poden preocupar a l’executiu de torn. Concretament, el Govern de Zapatero ja s’ha ocupat els últims anys de concedir llicències a dos nous canals de televisió afins, Cuatro i La Sexta, que es barallen per ser el preferit de ZP. En aquest nou context la televisió pública ja no servirà ni per ser l’eina manipuladora de la última època del PP (amb les CCOO d’Urdaci). Esperem que no es converteixi en un mitjà anecdòtic i residual, com ho és a EUA, i que aquesta onada afecti el mínim possible a la televisió pública catalana.

D’altra banda, si es posen límits a la televisió pública és de justícia que es faci el mateix amb la privada. Ara que sembla ser que les privades ja han aconseguit l’anhelat objectiu de la competència promesa és hora també de limitar els continguts i demanar uns mínims de qualitat a aquestes. Perquè la competència no es basa només en el sistema de finançament de la televisió. Potser no és competència deslleial que canals com Telecinco emetin autèntica teleescombraria mentre la televisió pública no pot fer-ho (ni ho vol) perquè està sotmesa a uns continguts de qualitat? Si tothom ha de ser igual ens hi posem ara mateix i adoptem mesures com la que va proposar el ministre Corbacho de prohibir programes com el Gran Hermano, que busquen l’audiència fàcil i promouen el valor de fer-se ric estant tot el dia estirat al sofà.

Així doncs, o busquem la competència en tots els sentits o deixem que la televisió pública tingui un sistema de finançament que permeti aconseguir un servei públic de qualitat, neutral i entretingut alhora, amb un tipus de continguts que les privades no ofereixen ni pretenen oferir.